Publicidad:
La Coctelera

Església i Modernitat

L’església, com moltes altres institucions de les nostres societats, es debat entre modernitat i tradició. Aquesta màquina de ciris n’és l’exemple més evident. La tecnologia ha entrat definitivament a la casa del senyor, i això obre un camp de possibilitats infinites.

Església de Sant Pere. Vila de Pals. Baix Empordà. Agost 2007

En un futur no gaire llunyà ¿podran els fidels enviar les pregàries a Déu Nostre Senyor per correu electrònic? ¿els pecadors es confessaran amb el mossen via xat? ¿es postejaran les homilies i els fulls dominicals al blog parroquial? ¿es retransametran les misses per videoconferència per a fidels residents a qualsevol punt de la terra? ¿podran els fervents devots fer un peregrinatge virtual als llocs sants? ¿ seran posibles els miracles on-line?....AMEN!!!

Barça: fi d'un cicle?

Mentiria si digués que tenia clar que el Barça pasaria a cuarts de final de la Champions. Ja abans del partit d'anada vaig tenir una premonició sense cap base científica que la cosa no sortiria bé, i només ahir, als darrers 15 minuts de partit, i més amb el cor que amb el cap, vaig somiar en que algú dels nostres la fotia dins la porteria d'en Reina, encara que fos amb el cul. Malauradament però no va ser així.

Ja sé que alguns m'acusaran de criticar l'equip quan les coses van malament. En primer lloc, no conec a ningú que no critiqui una cosa o altre al voltant del Barça, i això des que tinc us de raó. En segon lloc, ningú m'ha de donar permís per fer una crítica, més quan porto més de 25 anys de la meva vida anat cada 15 dies al camp del Barça, a animar l'equip. El mon del fútbol, i el BArça no és l'excepció, s'ha d'estar preparat per acceptar les crítiques quan les coses no surten bé, igual que s'està preparat per cobrar milions d'euros quan els coses van bé.

No pretenc tenir cap més raons que les meves, deles quals obviament es pot discrepar. Partint de la base, que els partits no es poden tornar a jugar i que certament és una mica injust parlar a partit jugat vull fer unes quantes apreciacions:

1. AL futbol d'avui, el talent és insuficient si no es corre, i ja són moltes les veus de gent que segueix al BArça, que diiuen clarament que aquest equip s'entrena poc, sobretot físicament.

2. Aquesta temporada només he vist al Barça jugar com l'any passat (recordant que el darrer tram de temporada passada, final de champions inclosa fou bastant fluix a nivell físic) la primera part del dia del Werder Bremen. L'equip és gairebé el mateix que l'any passat però el joc no se l'hi assembla ni en un 50%, i això té a veure amb el to fisíc.

3. Tàcticament, tot està inventat al mon del futbol. Per jugar amb extrems (4-3-3) amb la tàctica que va imposar Rijard desprès de renunciar al 4-4-2, l'equip ha d'estar a tope físicament. Crec que la clau del BArça dels darrers dos anys (inspiració de cracks al marge, que tot sigui dit, també ha desaparegut) s'ha fonamentat en 4 aspectes: Pressió brutal de tot l'equip des del mateix moment en que es perdia la pilota i començant amb Eto'o en la sortida de pilota de l'equip contrari, oferiment continu al jugador que tenia la pilota per part de fins a tres jugadors (i per tant 3 linies de pase), rapidessa i agressivitat. Aquest any he vist pocs partits on les 4 coses es fessin bé. Si això, hi sumem que els equips ja saben com jugarà el BArça, l'única alternativa és:o fem el 4-3-3 perfecte amb aquests conceptes, o fem un 4-4-2 com la majoria d'equips, i a bregar més. LA 3-4-3, és un recurs d'urgència, que va sortir molt bé i va soprendre clarament al Saragossa però és un suicidi al futbol d'avui, més i tenim en compte l'estat físic del Barça.

4. És cert que hem tingut lesionats importants (Eto'o i Messi) però en principi el BArça hauria de tenir plantilla per suplir les baixes. Ronaldinho, tot i la seva alarmant baixa forma ha marcat 16 gols, però no fa jugar a l'equip com ho ha fets els darrers anys, i l'equip ho nota. No hem guanyat cap dels partits decissius d'aquesta temporada exceptuant el Werder Bremen, i Saragossa

En principi aquesta plantilla hauria de tenir recorregut. Es evident que els mateixos jugadors que meravellaven l'any passat no poden ser unes toies aquest any, però els interrogants més aviat van en la direcció de si s'han cansat de guanyar? de si s'ho tenen cregut? de si surten una mica de sobradets? o de si hi ha malamaror i no ho sabem? O potser nomès estan fossos?. El que és innegable és que el BArça, tot i jugar amb el mateix esquema de joc de l'any passat, no fa el mateix joc. No hi ha rapidessa, no hi ha parets, hi ha poques faltes i mal fetes perquè s'arriba tard a la pilota, i falta esperit guanyador. Deco (l'amo) està desconegut. Ronaldinho (Deu totpoderòs) no està, Messi (la darrera esperança) gambeta i rompéla, i Eto'o (No em ratllis dixit) tardarà a posar-se a to físicament i la liarà si algú li pren el bollycao del berenar.

Potser és hora que la classe mitja es posi les piles. Perquè quan els cracks estan bé, hasta el Giuly sembla una figura. Marquez està desconegut, ZAmbrotta (diguin el que diguin és una ombra del ZAmbrotta del Mundial, i tot i que ha millorat, tret de dues assistències de gol, ha format part d'un nombre important de badades defensives que han costat gols. ZAmbi, al BArça no es pot viure del nom, més quan es cobra 4 milions d'eurus nets limpios de polvo i paja). Puyol, gran capità però també l'any que l'hem començat a veure vulnerable, tot sol no ho pot fer, encara gràcies. També és cert que hi ha partits que l'entrenador sembla estar una mica adormit i fa els canvis tard, molt tard. No podem demanar-li a un mitja punta com Goody que marqui els gols de l'Eto'o, si el posem de davanter centre, i li donem 15 minuts.

Des de fora hi ha qüestions tàctiques que costen d'entendre i suposo que deuen tenir una lògica que a mi, per no tenir el carnet d'entrenador se'm escapen. Sense anar més lluny, ¿és normal que ahir el Ronni passes mig partit jugant de 9 fent la boia? ¿ és normal mantenir-lo en la posició si l'equip és incapaç de travessar la primera linia de pressió del Liverpool i donar-li pilotes en condicions? ¿és normal jugar amb posar un davanter més (4) si el problema és que no arriben pilotes? ¿ es normal treure un defensa, reforçar el mig del camp, i no tocar ràpid la pilota, fent parets en vertical? La única forma (admeto que de molt risc però haviem de marcar dos gols mínims de sdel minut 1 de partit) de trencar la pressió del Liverpool ahir era: a/esperar que es cansessin b/ arriscar amb passades al primer toc i verticals que trenquèssin la 1 linia de pressió. VAm optar per la primera opció. El resultat fou que a la primera part no vam xutar a porta. Tot sigui dit, l'equip anglès va estar fantàstic a nivell tàctic. Tot i així, va anar d'un pel que no passem, però ahir els sants no estaven amb el BArça (visto lo visto no haguès estat just)

En definitiva, plantilla hi ha de sobres, però han de tornar a ser un equip. Crec que la lliga serà nostre però m'oloru que a finals de temporada passaran coses que ningú hagues dit a començament de lliga. El model no està esgotat però calen ganes de guanyar, físic i ambició.

Estem davant d'una lliga que no la guanyarà el millor equip, sinó el millor equip dels pitjors (inclòs el Sevilla). El BArça dels darrers anys li portaria més de 15 punts al Segon a aquestes alçades de temporada.

A veure si el dissabte, ens passem el MAdrid per la pedra i agafem una mica d'aire, per encarar la recta final d'una lliga, que a poc que ens hi esforçem serà nostre.

Per tant dissabte: TOTS AMB EL BARÇA i BELLETI TITULAR!!!!

Infrastructures i Bons Desitjos.

Estimats conductors/Estimades Conductores:

Amb motiu de les festes nadalenques ens adreçem a tota la comunitat motoritzada -aquella que es desplaça amb vehícles a motor, ja siguin de dues, quatre, o setze rodes- per tal de desitjar-vos un Bon Nadal i un venturòs any 2007. Som conscients de la necessitat d'una millora en les infraestructures de la xarxa viària catalana però qui no es consola és perquè no vol. Que millor que el Nadal per fer una mirada a d'altres indrets i constatar com, en el fons, som uns privilegiats. No queden encara indrets al mon que estan pitjor que aquí!!! I no es queixen tant, per cert. Sigueu doncs, pacients als embussos i solidaris als peatges.

Us desitja Bones Festes.

Direcció General d'Infraestructures.

Bolivia. ¿ perquè reb el nom de "Carretera de la Muerte"?

Andes Bolivians. Carretera de la Muerte.

Bolivia. Carretera de la Muerte.

Sibèria. Cauen quatre gotes i no es pot circular.

Embús a Sibèria.

Regió de Guoliang. Xina

Regió de Guoliang. Xina

Nepal.

EPISTOLARI MAIA

San Juan Chamula: A tocar del Cel.
A 26 d' Octubre 2004.

Benvolguda família i amics:

Escric aquestes línies des d’una cruïlla penjada dels cims dels Altos de Chiapas. La gent de per aquí la coneix amb el nom de la “Tijera”, per la forma en que es divideix la carretera cap als dos nuclis més importants de la zona, Zinacantan i San Juan Chamula .Espero un colectivo que no arriba i que m’ha de portar a Zinacantan, una comunitat tzotzil a mig camí d’on ara em trobo i San Cristóbal de las Casas. Miro al meu voltant i tot em sembla delicadament bonic. Encara estic sota els embriagants efectes de la meva estada dins l’església de San Juan Chamula. És la segona vegada que la visito. No per conegut, l’ambient a l’interior del temple, ha deixat d’aclaparar-me. Si algun dia torno per aquestes terres, estic convençut que hi haurà una tercera visita. Perquè a la vida hi ha coses d’una bellesa tant estremidora, que mai es repeteixen de la mateixa manera. I és per això que val la pena, allunyar-se del camí previst inicialment tants cops com faci falta, si la drecera que hem de prendre ens porta a un indret excepcional. I aquest ho és.
.

Malgrat tractar-se d’una església catòlica, el sant més venerat és San Joan Baptista, i fins i tot, hi ha qui diu, que aquest sant ocupa en realitat el lloc de Jesús en la cosmogonia chamula. La comunicació dels devots i els sants té lloc de forma directa mitjançant pregàries, ofrenes i d’altres actes rituals que es remunten temps abans de la conquesta. Amb l’arribada dels espanyols, els indígenes van haver de disfressar les seves pràctiques religioses dins del catolicisme, per tal d’evitar la repressió, i poder seguir exercint els seus propis ritus en el marc de la religió maia. D’aquesta manera, per tal de no aixecar sospites, fou com s’acaba originant el sincretisme que es pot observar a San Juan Chamula, on elements de la religió catòlica es barregen amb d'altres de les religions maies. Aquí, no hi ha misses ni capellà, i les espelmes, els ous, les gallines, la coca-cola i l’aiguardent, substitueixen l’hòstia, els reclinatoris, el catecisme i els confessionaris. Hi trobem doncs, elements comuns entre amdues religions, però també usos diferenciats.

Hi ha qui dubte que aquesta “autogestió religiosa” respongui veritablement a una expressió de la religiositat popular maia, i suggereix que l'única expressió popular que té lloc és el “teatre pel turista”. Sigui com sigui, això no canvia la meva vivència del moment. I l’experiència directe només pot tenir lloc de forma presencial. D’una banda perquè, si més no a mi, resulta difícil explicar-la; i de l’altre, perquè està totalment prohibit fer fotografies a l’interior del temple, i per tant no hi ha imatges que puguin ser vistes per aquells que no hi són de cos present. Els indígenes creuen que quan són fotografiats, els prenen un tros d’ànima. Així que no hi ha altre forma de veure que succeeix allí dins, sinó és anant a aquesta comunitat tzotzil situada a poc menys de vint minuts de San Cristóbal de las Casas. Jo admeto, que em costa explicar-ho amb paraules.

Les sensacions que produeix la visió dels ritus ancestrals dels maies i la bellesa espiritual que desprèn l’anarquia religiosa que es pot veure dins l’església, poden captivar, fins i tot a un ateu com jo. El pas, en un instant confús, de l’explosiva lluminositat del sol de la serralada chiapanenca, a la reposada foscor de l’interior del temple, sembla talment transportar al visitant a un altre dimensió. Quan els ulls - passats uns minuts- s’han acostumat a la foscor, la visió és encara més colpidora. El temps sembla fragmentar-se en dos.

Un temps que ha quedat reclòs qui sap quan segles enrere, i que llisca entre les converses en veu alta que mantenen devots i sants, en la fortor de l’olor a copal o en la hipnosi d’un gallina, protagonista involuntària d’una ofrena a Sant Pere Menor. I un altre temps que s’estira en la història recordant-nos que res no resta permanentment immutable al pas de la vida. És el temps que, entre insòlit i impacient, sona en el mòbil d’un chamula enmig de la pregària, o en les bombolles gasoses que contenen les ampolles de coca-cola o pepsi, que els indis ingereixen una darrera l’altre, per provocar-se rots, i poder expulsar així els mals esperits.

Els dos temps condensats en un hora i mitja de l'estona que he estat allí dins. Assegut, damunt del mantell de pinassa verda que cobreix el terra. Embadalit per la multitud de punts ataronjats dels centenars d’espelmes que envolten als sants. Aclaparat per la claror, solitària entre tanta foscor, de dos únics feixos de llum natural que semblen caure del cel en diagonal a través de les dues úniques finestres existents.

Sol, enmig d’aquestes muntanyes ferides, en aquesta cruïlla, segueixo esperant el colectivo que no arriba. El cel és blau com mai he vist de blau un cel, i jo hi estic a tocar. El sol ho il•lumina tot excepte les obagues humides dels revolts. Un aire suau, fa ballar a estones, els boscos de pins. Un pins amb unes agulles extremadament fines i llargues. Miro carretera avall, amb la vista perduda a l’horitzó, bufa el vent. Llavors, els arbres s’inclinen cap a una mateixa direcció, com llençols anhelant tapar les muntanyes, com una marinada verda on cada arbre és una onada que pretén arribar al cel. Em sento immensament feliç. ¿Com poder mantenir aquest moment?

S.L.R

Llibre: "Tor: tretze cases i tres morts".

Tres dies desprès d’obrir la primera plana, arribo al darrer full del llibre, satisfet del plaer que m’ha produït llegir aquesta història. Sota la meva humil opinió de lector, les claus del llibre rauen en un ritme trepidant, on els esdeveniments se succeeixen ràpidament, i un seguit de personatges, que si el lector no sabés que existeixen –o van existir en un moment o altre de la narració dels fets- els podria situar a mig camí entre l’infern de Dante i el surrealisme dalinià. El punt de partida del llibre és l’encàrrec que rep el periodista Carles Porta, de fer un reportatge sobre la muntanya de Tor, pel programa “30 Minuts”. És a través de la feina d’aquest i els seus companys d’equip televisiu, que entrem dins d’una història al voltant de la propietat d’una muntanya que, a dia d'avui, s'ha cobrat tres morts, una d’elles, encara sense esclarir.

És evident que l’enveja, l’odi i els interessos econòmics han fet de la muntanya pallaresa un tresor codiciat, però no és menys cert que una mirada al rerafons del llibre, deixa al descobert, com la violència esdevé l’actor principal de la transició d’un sistema de gestió comunal -no només de les terra sinó també del sistema de decisions sobre els bens comuns- a un sistema de propietat individual. El conflicte narrat al llibre té el seu origen a les acaballes del segle XIX, quan els llavors pobladors de Tor, un petit poble del Pallars just al costat de la frontera amb Andorra, decideixen institucionalitzar la propietat comunal del mateix, i assegurar per les properes generacions l’ús compartit dels recursos. Tant sols hi van posar una condició, que per ser propietari s'hauria de seguir vivint al poble, i no marxar-hi mai. Els veïns i veïnes que van estampar la seva signatura en els documents que configuren la Sociedad de Condueños de la Muntanya de Tor, ho van fer amb la intenció que ningú extern al poble pogués apropiar-se d’allò que pertanyia als que hi havien viscut sempre, i sobretot, els que havien de seguir vivint. O dit d’un altre manera, per ser propietari d’aquella muntanya, boscos i pastures llindants a Andorra, s’hi hauria de viure allí de manera permanent.

Els esdeveniments que es narren al llibre posen de manifest com, lluny de complir-se els desitjos dels fundadors de la societat, la guerra civil, l’ambició de la propietat, els interessos del narcotràfic, l’ambigüitat legal, l’actuació judicial, i els odis i rancúnies que s’han anat enquistant en les biografies dels protagonistes, acaba succeint tot el contrari. A dia d’avui, encara hi ha una mort sense aclarir, i possiblement un assassí que campa lliure amunt i avall del Pallars. Encara més, si alguna cosa deixa clara el llibre és que avui segueix havent-hi moltes persones interessades en que els fets segueixin sense resoldre's.

S.L.R.

Ells i Jo.

Miro la foto una i altre vegada, i penso en els joves de la imatge que reten submissió al dictador. Possiblement no s’aguantaven ni els esfínters quan els obedients quadres del finat, executaven el pla de tortures dissenyat des del poder per el•liminar qualsevol ombra de subversió. Sento pena per ells i ràbia vers els seus pares. Imagino que als contes infantils que s’explicaven en aquestes famílies de dretes, el papu, el llop o l’home del sac, anava darrera una pancarta brandint una bandera vermella amb la falç i el martell. Els enemics de la pàtria, aquells que amenaçaven la feliç existència de les benestants i catòliques famílies xilenes, eren els comunistes i socialistes. I és així com aquests nens i nenes van anar interioritzant d’una banda, qui era l’enemic, i de l’altra, qui era el garant de l’ordre, i el far que havia de guiar Xile. I per això avui el ploren. Són els fills i filles dels mateixos que un dia van somiar societats perfectes, races àries, i braços amb alt. I el pitjor és que s’ho van creure, i han ensinistrat als seus fills en les doctrines de l’ordre i l’autoritat, i la supressió d’aquells que no pensen com ells.

Veig les imatges de les concentracions de suport en favor del dictador, i no me’n sé avenir. Fins al punt que sento por de mi mateix. Reconec als pares i mares dels joves de la fotografia, i d’altres com ells que porten als infants, impecablement vestits, a donar l’últim adéu a un home, que no hauria d’haver existit mai. I em faig por perquè, encara que em dolgui, sento tota aquella gent com els meus enemics, quan jo sempre havia pensat que no hi havia enemics, sinó persones diferents amb idees diferents. Constato en la meva persona, la imperfecció humana que posa en qüestió diversos mites com la bondat de la naturalesa humana o la puresa dels sentiments. I m’adono que tinc la necessitat urgent de trobar diferències entre ells i jo, i corro a mirar-me al mirall per dir-me una i altre vegada, que jo no soc com ells. Però la ràbia que sento al sentir les ofeses demandes de funerals d’Estat, per part dels correligionaris del dictador, em fa dubtar. Fins i tot de mi mateix.

S.L.R.

Pinochet, un dictador menys.

La mort d’Augusto Pinochet és una bona notícia per la humanitat, encara que només sigui perquè avui, al planeta Terra, hi ha un traïdor, un assassí i un covard menys. Un traïdor, perquè va trair al president Allende, només setze dies desprès d’haver estat escollit democràticament pel poble xilè, i desprès que aquest li hagués fet confiança nomenant-lo cap de les forces armades xilenes. Un assassí, per ser l'inductor i el responsable de 3500 morts i desapareguts i 30000 torturats i torturades, que van tenir lloc sota el seu poder dictatorial. I un covard, perquè parapetat darrera del monopoli de la violència estatal, va ordenar crims i execucions d’aquells ciutadans que li resultaven molestos.

És cert que a moltes persones, entre les quals sense dubte m’hi incloc, els queda el regust amarg de no haver pogut veure, com el dictador era jutjat per un tribunal penal, i declarat responsable de crims contra la humanitat. De tota manera, no crec que Pinochet hagués imaginat durant la seva estada al poder, una vellesa com la que li ha tingut viure. Perquè si alguna cosa tenen en comú els dictadors, és una mena d’omnipotència -més pròpia de les deïtats que de les persones humanes- que curiosament, els impedeix imaginar què algun dia poden tornar a ser mortals, i per tant, a ser jutjats com a tals.

Els damnificats pel règim de terror que va imposar Pinochet a Xile mai podran oblidar. Potser, ni tant sols perdonar. Perquè sense justícia ni reparació, no hi pot haver perdó. Cal doncs que les 300 causes judicials pendents que tenia obertes el colpista, segueixin el seu curs, fins arribar a les sentències pertinents. Només així, Xile podrà tancar una de les pàgines més negres de la seva història, a l’espera de que el temps i la memòria, acabin deixant al general a l’alçada d’un malson llunyà.

FÒBIES

Gastronomia Quotidiana: L’ocàs del tallat.

Cada vegada em costa més trobar un bar on facin un tallat mínimament digne. A mi, el tallat m’agrada amb la llet natural i doble de sucre. No em sembla un alt grau d’exigència, però quan no és la qualitat del cafè és la seva acidesa, i quan no, la proporció de llet o la densitat del cafè. ¿Tant costa fer un bon tallat?. Per no parlar dels croissants que....

Assetjament Publicitari.

Em sento assetjat per part dels comercials –treball digne on els hi hagi i que com tota professió consisteix en complir ordres dels caps- que duen a terme indiscriminades campanyes porta a porta. L’altre dia em vaig trobar a un comercial d’una coneguda empresa de telecomunicacions, assegut a la taula, tastant els meus macarrons.

Assetjament Publicitari (II)

Dins la mateixa temàtica de la publicitat agressiva, només vull fer constar que el diari “La Vanguardia” fa dos diumenges, va encartar nou fulletons de publicitat en el plàstic del seu suplement dominical. Honestament, ¿això és Record Guiness no?. Veure-ho per creure-ho!!!

Màster en Ventríloc de Canaris.

Em pregunto si l’oferta de màsters i postgraus que existeix actualment al mercat educatiu, en comptes de suposar un plus complementari en els currículums professionals, no és més que un altre fuga de capital dels comptes corrents dels mileuristes.