REVOLTA A OAXACA

No fa encara dos anys exactes que per aquestes mateixes dates jo em trobava passejant pels carrers d’una Oaxaca que es preparava per viure intensament, una de les festivitats més populars del seu calendari, i de tot Mèxic, el Dia de Muertos. Avui, la ciutat viu el punt àlgid d’una insurrecció popular que s’estén en el temps, i que torna a posar Mèxic en el punt de mira de l’actualitat internacional, malgrat els esforços d’un Fox a punt de cedir la presidència, que lluita per reduir l’impacte de la revolta a una escala local, i la inestimable col•laboració dels mitjans de comunicació internacionals que regulen la intensitat i gravetat dels conflictes en nom de no se sap ben bé quina funció informativa.

Oaxaca és avui la germana pobre -que ja és dir- de les banlieuves de la perifèria parisenca. És el segon Estat més pobre de Mèxic, només per davant del seva veïna Chiapas. El que està passant avui a Oaxaca no és un fenomen nou, sinó que ha estat el pa de cada dia des de la conquesta espanyola. Si obrim una coctelera i hi posem, uns polítics que serveixen el seus interessos particulars envoltats de sicaris que resolen els conflictes a trets, una indecent distància entre rics i pobres, un racisme latent vers la població indígena, un sistema judicial corrupte, i la sensació d’una part important de la població que se sent tant menyspreada que fins i tot ha perdut la por a aixecar la veu, barregem bé aquesta mescla, agitem i servim, tindrem com a resultat, una revolta ciutadana tant tràgica com una ressaca de mescal.

Avui els mestres, ahir els camperols,demà els estudiants, tant és, la majoria indígenes i gent humil, pobres però amb dignitat, cansats de ser tractats com animals, de ser els pilars a l’ombra que ha convertit Oaxaca en un dels destins turístics més importants de tot Mèxic. Perquè han estat ells els que han construit els hotels on s’allotgen els visitants, els que han treballat la terra i els fruits del maguey amb el que s’elabora el mescal que s’emporten els turistes, els que han inventat i treballat amb les seves mans aspres les artesanies que decoren els menjadors del primer món, els que ensenyen a l’escola als chamaquitos i a les chamaquites a respectar el seu entorn, la seva terra i la seva ciutat, i a llegir i escriure perquè el dia de demà no siguin explotats com ho van ser els seus pares. Cansats i farts de que el fruit del seu treball vagi a parar només als de sempre, hotelers, empresaris i a un govern que els nega un augment salarial i els utilitza com a mà d’obra barata. Farts del governador de Oaxaca, Ulises Ruíz, que pertany a un partit polític, el PRI, que desprès d’estar al poder durant 70 anys, va confondre el servei al país, amb posar el país al seu servei. Un partit, amb un regidor de seguretat pública i un cap de personal que han estat caçats per les imatges de TV disparant contra vaguistes i periodistes durant els incidents d’aquests díes.

Aquesta nit, al Panteó de San Miguel -als afores de Oaxaca- quan els morts vagin a la seva cita anual amb els seus vius disposats a compartir a peu de sepultura, un pollo amb mole, uns cigars o uns tragos de mescal, potser fugen corrents cap a les tombes davant de la presència d’una policia federal vinguda especialment del DF amb ordres de tornar la calma a la ciutat. Alguns d’ells, no tots es clar, hauran acollit degudament amb honors al periodista de la Cadena Indymedia Brad Will que va tirotejat per un francotirador amagat a la teulada de l’ajuntament de Santa Lucia, un poble dels afores de la ciutat. I potser li explicaran que quan eren joves van conèixer Zapata a una cantina perduda de l’Itsmo de Teuhantepec, i que avui es un bon dia per prendre uns tequilas a la seva salut.

"Día de Morts. Panteón de San Miguel.Oaxaca, Novembre 2004"

Mentre a Mèxic segueixin les diferències abismals entre rics i pobres, i les agressions i el menyspreu cap a les capes més pobres de la població, especialment els indígenes, no hi haurà pau. Perquè no hi pot haver pau només per alguns. Perquè s’ha arribat tant lluny que els que protesten ja no tenen por, ni de ser titllats d’esvalotadors, ni de perdre sis mesos de salari, ni tan sols, de ser assassinats en qualsevol carrer de la ciutat. Alguna cosa deuen haver perdut per reaccionar d'aquesta manera no?

"Día de Morts. Panteón de San Miguel.Oaxaca, Novembre 2004"

servido por torreneules 3 comentarios compártelo