De la por dels porters d'handbol (o perquè els porters d'handbol no tenen por)

Més enllà del que voldríem ser, les persones som com som. ¿Qui no ha pensat mai en ser un altre persona que la que li ha tocat ser? ¿Qui no ha desitjat semblar-se, ni que fos una mica, aquell home o aquella dona que han destacat per damunt de la resta en la seva especialitat?. Malauradament però (o no) la majoria d’humans ens assemblem més del que voldríem. I un dels trets distintius a una bona part de les persones és que som porugues. Sí, els homes i les dones, sovint tenim por. Fins i tot els soldats tenen por. Convindríem doncs que tenir por és fins a cert punt normal. A vegades succeeix que a més de tenir por en fem, però això ja són figues d’un altre paner. Admeto que existeixen pors diferents i diferents tipus de pors, però en general, sentim por al imaginar-nos en determinades situacions concretes.

Per exemple, si agafessim una mostra al atzar de mil individus i els hi propossessim de situar-se sota una porteria d’handbol i mirar d’aturar el llançament d’un jugador professional de 1,93 d’alçada i gairebé 100 kilos de pes, sospito que poques o molt poques, acceptaríen el repte.

Només trobaríem una excepció, els porters d’handbol. És per això que admiro profundament aquests tipus, que semblen estar fets d’una pasta especial ¿Qui estaria disposat a participar voluntàriament en un joc on l’objectiu fos aturar amb el propi cos una pilota de cuir llençada a una velocitat entre 100 i 117 kilòmetres per hora des de nou metres de distància? Sens dubte, poques persones. En canvi, no tindríem excessius inconvenients si ens propossèssin ser nosaltres els llençadors.

A vegades m’he preguntat que passa pel cap dels porters de handbol. Quines sensacions tenen quan, en qüestió de segons, han d’evitar que un projectil perfori la seva xarxa, i encara més, com poden veure la pilota tenint en compte la velocitat que agafa en relació a la distància des d’on es llença. No estic segur del tot que en aquestes condicions d’espai, potència i temps, arribin a veure de debó la trajectòria de la bimba. Possiblement la intueixen i es defensen a partir de reflexes obviament entrenats. La tendència natural de qualsevol persona seria, com a mínim, tancar els ulls, cas de trobar-se davant d’un objecte rodó que avança indiscriminadament a 110 kilòmetres per hora cap al seu cos, o si més no, cargolar-se sobre un mateix amb els braços cobrint el rostre com aquella mena de cucs negres que quan els toques es transformen en una bola

Però no, els porters de handbol aguanten el tipus fins al darrer moment, mirant directament a la cara del llençador, desafiant les lleis de la gravetat i la flexibilitat, dibuixant a l’aire postures inversemblants més pròpies de la dansa que de l’esport, i mantenint el cos suspés a l’aire amb una sola cama en un angle de 90 graus en relació amb la seva extremitat bessona.

¿Qui podria aixecar-se desprès de rebre un cop de pilota inesperat enmig del rostre, o al nas, allà on els cops imprevistos fan tan mal,? ¿I com és possible que desprès encara algú tingui ganes i agalles suficients per tornar-se a col•locar sota els pals com si res hagués passat?

Era obvi que quelcom havia de succeir al respecte perquè les coses increïbles no deixen espai a la indiferència. Llegeixo amb un certa eufòria un retall de diari on s’afirma que els porters de handbol se senten indefensos. Lluny de sentir-me ferit o decepcionat, m’alleugereix pensar que aquests esportistes han tornat al món dels vius. No tinc cap dubte que tenen raó però la cosa té difícil solució.

La creixent professionalització de l’activitat esportiva ha portat l’home a superar fites que semblaven inabastables fa només uns anys. Avui un jugador d’handbol professional pot entrenar el seu llançament a base de treball amb peses i pilotes medicinals fins arribar a superar els 100 kilòmetres per hora en la potencia del tir. Contràriament, els avenços esportius no han suposat cap mètode que protegeixi els porters més enllà de les proteccions plastificades que cobreixen els genitals, i que ja fa anys que s’usen. Sembla francament difícil però, estaria bé trobar un mètode per limitar la velocitat de llançament del jugador, ja que sinó els esdeveniments esportius tindran el seu epíleg a les urgències de l’hospital en comptes de les sales de premsa.

Si no fos perquè sé que la feina dels porters és evitar que la pilota s’introdueixi dins la porteria diria que la seva missió és precisament la contrària, evitar que l’esfèrica impacti a qualsevol part del seu cos. Seria el més lògic. ¿ o potser a tu, intrèpid lector, t’agradaria rebre l’impacte d’una pilota –posem-nos benevolents- a 98 quilòmetres hora al bell mig dels teus pebrots? ¿o com es la nit d’un porter d’handbol desprès d’haver jugat un partit professional?

Si no fos perquè aquests tenen la missió d’evitar els gols, diria que la seva tasca és impedir que la pilota llençada els impacti a qualsevol part del cos.

Com no podia ser d’un altre manera, finalment el seny s’ha imposat. Celebro que els porters d’handbol hagin reconegut públicament que tenen por. Benvinguts al Mon Real!!!!

servido por torreneules 3 comentarios compártelo