EPISTOLARI MAIA

San Juan Chamula: A tocar del Cel.
A 26 d' Octubre 2004.

Benvolguda família i amics:

Escric aquestes línies des d’una cruïlla penjada dels cims dels Altos de Chiapas. La gent de per aquí la coneix amb el nom de la “Tijera”, per la forma en que es divideix la carretera cap als dos nuclis més importants de la zona, Zinacantan i San Juan Chamula .Espero un colectivo que no arriba i que m’ha de portar a Zinacantan, una comunitat tzotzil a mig camí d’on ara em trobo i San Cristóbal de las Casas. Miro al meu voltant i tot em sembla delicadament bonic. Encara estic sota els embriagants efectes de la meva estada dins l’església de San Juan Chamula. És la segona vegada que la visito. No per conegut, l’ambient a l’interior del temple, ha deixat d’aclaparar-me. Si algun dia torno per aquestes terres, estic convençut que hi haurà una tercera visita. Perquè a la vida hi ha coses d’una bellesa tant estremidora, que mai es repeteixen de la mateixa manera. I és per això que val la pena, allunyar-se del camí previst inicialment tants cops com faci falta, si la drecera que hem de prendre ens porta a un indret excepcional. I aquest ho és.
.

Malgrat tractar-se d’una església catòlica, el sant més venerat és San Joan Baptista, i fins i tot, hi ha qui diu, que aquest sant ocupa en realitat el lloc de Jesús en la cosmogonia chamula. La comunicació dels devots i els sants té lloc de forma directa mitjançant pregàries, ofrenes i d’altres actes rituals que es remunten temps abans de la conquesta. Amb l’arribada dels espanyols, els indígenes van haver de disfressar les seves pràctiques religioses dins del catolicisme, per tal d’evitar la repressió, i poder seguir exercint els seus propis ritus en el marc de la religió maia. D’aquesta manera, per tal de no aixecar sospites, fou com s’acaba originant el sincretisme que es pot observar a San Juan Chamula, on elements de la religió catòlica es barregen amb d'altres de les religions maies. Aquí, no hi ha misses ni capellà, i les espelmes, els ous, les gallines, la coca-cola i l’aiguardent, substitueixen l’hòstia, els reclinatoris, el catecisme i els confessionaris. Hi trobem doncs, elements comuns entre amdues religions, però també usos diferenciats.

Hi ha qui dubte que aquesta “autogestió religiosa” respongui veritablement a una expressió de la religiositat popular maia, i suggereix que l'única expressió popular que té lloc és el “teatre pel turista”. Sigui com sigui, això no canvia la meva vivència del moment. I l’experiència directe només pot tenir lloc de forma presencial. D’una banda perquè, si més no a mi, resulta difícil explicar-la; i de l’altre, perquè està totalment prohibit fer fotografies a l’interior del temple, i per tant no hi ha imatges que puguin ser vistes per aquells que no hi són de cos present. Els indígenes creuen que quan són fotografiats, els prenen un tros d’ànima. Així que no hi ha altre forma de veure que succeeix allí dins, sinó és anant a aquesta comunitat tzotzil situada a poc menys de vint minuts de San Cristóbal de las Casas. Jo admeto, que em costa explicar-ho amb paraules.

Les sensacions que produeix la visió dels ritus ancestrals dels maies i la bellesa espiritual que desprèn l’anarquia religiosa que es pot veure dins l’església, poden captivar, fins i tot a un ateu com jo. El pas, en un instant confús, de l’explosiva lluminositat del sol de la serralada chiapanenca, a la reposada foscor de l’interior del temple, sembla talment transportar al visitant a un altre dimensió. Quan els ulls - passats uns minuts- s’han acostumat a la foscor, la visió és encara més colpidora. El temps sembla fragmentar-se en dos.

Un temps que ha quedat reclòs qui sap quan segles enrere, i que llisca entre les converses en veu alta que mantenen devots i sants, en la fortor de l’olor a copal o en la hipnosi d’un gallina, protagonista involuntària d’una ofrena a Sant Pere Menor. I un altre temps que s’estira en la història recordant-nos que res no resta permanentment immutable al pas de la vida. És el temps que, entre insòlit i impacient, sona en el mòbil d’un chamula enmig de la pregària, o en les bombolles gasoses que contenen les ampolles de coca-cola o pepsi, que els indis ingereixen una darrera l’altre, per provocar-se rots, i poder expulsar així els mals esperits.

Els dos temps condensats en un hora i mitja de l'estona que he estat allí dins. Assegut, damunt del mantell de pinassa verda que cobreix el terra. Embadalit per la multitud de punts ataronjats dels centenars d’espelmes que envolten als sants. Aclaparat per la claror, solitària entre tanta foscor, de dos únics feixos de llum natural que semblen caure del cel en diagonal a través de les dues úniques finestres existents.

Sol, enmig d’aquestes muntanyes ferides, en aquesta cruïlla, segueixo esperant el colectivo que no arriba. El cel és blau com mai he vist de blau un cel, i jo hi estic a tocar. El sol ho il•lumina tot excepte les obagues humides dels revolts. Un aire suau, fa ballar a estones, els boscos de pins. Un pins amb unes agulles extremadament fines i llargues. Miro carretera avall, amb la vista perduda a l’horitzó, bufa el vent. Llavors, els arbres s’inclinen cap a una mateixa direcció, com llençols anhelant tapar les muntanyes, com una marinada verda on cada arbre és una onada que pretén arribar al cel. Em sento immensament feliç. ¿Com poder mantenir aquest moment?

S.L.R

servido por torreneules 1 comentario compártelo