L’església, com moltes altres institucions de les nostres societats, es debat entre modernitat i tradició. Aquesta màquina de ciris n’és l’exemple més evident. La tecnologia ha entrat definitivament a la casa del senyor, i això obre un camp de possibilitats infinites.
Església de Sant Pere. Vila de Pals. Baix Empordà. Agost 2007
En un futur no gaire llunyà ¿podran els fidels enviar les pregàries a Déu Nostre Senyor per correu electrònic? ¿els pecadors es confessaran amb el mossen via xat? ¿es postejaran les homilies i els fulls dominicals al blog parroquial? ¿es retransametran les misses per videoconferència per a fidels residents a qualsevol punt de la terra? ¿podran els fervents devots fer un peregrinatge virtual als llocs sants? ¿ seran posibles els miracles on-line?....AMEN!!!
ja, ja,ja,... està genial!!! També podria existir un servei de catering d'hòsties sagrades i una màquina dispensadora on poder-les comprar. Pels que volen rebre nostre senyor d'una forma dolça podrien ser a modus de gofre -melmelada de maduixa, xocolata, nata,...-. Pels que no els atrau massa el dolç podrien ser amb gust de barbacoa, de pernil salat, d'all,... Bé, és només una suggerència. Es que els pocs cops que he tingut el plaer d'ingerir una d'aquestes hòsties se m'han enganxat al paladar i la meva feina ha estat la de posar-me un dit a la boca al bellmig de la casa del senyor per desenganxar-la. És un pèl sosa i costa d'empassar.
Què passa Sergi, que tens el blog abandonat!!! Crec que el photoshop t'està maltractant!!! Ja, ja, ja,... Vinga, anima't i explica coses del Barça ara que va bé. Aquest últim post d'església i modernitat estva de conya!!!
Escriure sobre un mateix, té el risc –si es vol fins i tot inconscient- de transformar lletres i paraules en un pamflet narcisista, en un exercici d’afirmació autopersonal, o en una necessària teràpia que ens ajuda a sentir-nos més bé amb tot allò que ens passa o ens deixa de passar. Sigui pels motius que sigui, escriure sovint ens condueix inevitablement a la mentida, i potser això ja està prou bé. Perquè difícilment puc parlar de mi si no sé qui soc, o encara més, si podria ser qualsevol altre, o no ser ningú, més enllà d’un qualsevol...
Sobre Mi (castellano)
Escribir sobre uno mismo tiene el riesgo -si se quiere inconsciente- de convertir palabras y letras en un panfleto narcisista, un ejercicio de autoafirmación personal, o una necesaria terapia que nos ayuda a sentirnos mejor, con todo lo que nos pasa o nos deja de pasar. Sea por un motivo u otro, escribir a menudo nos conduce inevitablemente hacía la mentira, y quizás esto ya esté suficientemente bien. Porque difícilmente puedo hablar de mi si no sé quien soy, o aún más, si podría ser cualquier otro, o no ser nadie, más allá de alguien cualquiera...
Declaració d' intencions
Enceto aquest blog amb la pretensió de ser, escriure, mostrar i compartir, aquelles coses que m’agraden, i en definitiva, de posar en circulació idees, passions, sensacions, frustracions, opinions, que em semblin rellevants, o generin en mi, la imperiosa necessitat de deixar-hi constància escrita.
El fet que jo sigui antropòleg – allò que una bona part de l’imaginari col•lectiu confon amb arqueòlegs, paleontòlegs, i associa tant sí com no a la trilogia d’Indiana Jones-, educador social, amic dels meus amics i amigues, fonamentalista culé, lector militant, i em fascinin els llibres, escriure, el fútbol, la fotografia, la muntanya, les platges sense gent, els viatges impossibles i un munt de coses més, és només una anècdota. Perquè de fet, jo sóc totes i cadascuna de les màscares que les persones usem, amb més o menys encert, en les diferents situacions i els determinats contextos de les nostres vides. Sóc només un actor de repartiment més en el teatre de la vida, ciutadà a més de persona, que es rebel•la davant les injustícies, i que voldria viure en un món més just.
Més enllà de tot, desitjo fervorosament que aquest blog sigui un exercici de divertiment, per mi i per altres que el puguin llegir, i quan s’escaigui, un exercici terapèutic que m’ajudi a combatre filies i fòbies.
Església de Sant Pere. Vila de Pals. Baix Empordà. Agost 2007
Josep M. Ferrer dijo
ja, ja,ja,... està genial!!! També podria existir un servei de catering d'hòsties sagrades i una màquina dispensadora on poder-les comprar. Pels que volen rebre nostre senyor d'una forma dolça podrien ser a modus de gofre -melmelada de maduixa, xocolata, nata,...-. Pels que no els atrau massa el dolç podrien ser amb gust de barbacoa, de pernil salat, d'all,... Bé, és només una suggerència. Es que els pocs cops que he tingut el plaer d'ingerir una d'aquestes hòsties se m'han enganxat al paladar i la meva feina ha estat la de posar-me un dit a la boca al bellmig de la casa del senyor per desenganxar-la. És un pèl sosa i costa d'empassar.
12 Septiembre 2007 | 12:48 PM